Sin futuro
Con la mirada pérdida
más allá del horizonte,
la mujer resuelta en luna
sabe que ya no regresarán
ni las noches de caricias apasionadas
ni los días de piel sudorosa y sábanas
arrinconadas a los pies de la cama.
Con la mirada pérdida
más allá del umbral del lecho,
la mujer resuelta en luto
sabe que ya nada
olerá a ese café de media tarde,
a esos cigarrillos que tanto odiaba,
a ese hombre que tanto amaba.
Una mañana de noviembre
se le fue la vida,
no estaban las llaves ni la cartera.
Sólo había quietud,
la caricia del silencio
como una zarpa terrible
que rasgaba su piel y quebraba su esqueleto.
Derechos Reservados
Mayo 2.012
Sense futur
Amb la mirada pèrdua
més enllà de l'horitzó,
la dona resolta en lluna
sap que ja no tornaran
ni les nits de carícies apassionades
ni els dies de pell suosa i llençols
arraconats als peus del llit.
Amb la mirada pèrdua
més enllà del llindar del jaç,
la dona resolta en dol
sap que ja gens
farà olor d'aquest cafè de mitja tarda,
a aquests cigarrets que tant odiava,
a aquest home que tant estimava.
Un matí de novembre
se li va anar la vida,
no estaven les claus ni la cartera.
Només hi havia quietud,
la carícia del silenci
com una urpa terrible
que esquinçava la seva pell i fallia el seu esquelet.
Amb la mirada pèrdua
més enllà de l'horitzó,
la dona resolta en lluna
sap que ja no tornaran
ni les nits de carícies apassionades
ni els dies de pell suosa i llençols
arraconats als peus del llit.
Amb la mirada pèrdua
més enllà del llindar del jaç,
la dona resolta en dol
sap que ja gens
farà olor d'aquest cafè de mitja tarda,
a aquests cigarrets que tant odiava,
a aquest home que tant estimava.
Un matí de novembre
se li va anar la vida,
no estaven les claus ni la cartera.
Només hi havia quietud,
la carícia del silenci
com una urpa terrible
que esquinçava la seva pell i fallia el seu esquelet.
Derechos Reservados
Mayo 2.012
Hermoso, lleno de melancolia!!
ResponderEliminarToni,
ResponderEliminarHe tragado saliva al leerlo… Tan veraz como cercano a mi vida.
Reconozco en mí esos sentimientos en un tiempo pasado, la sangre no llegó al río, pero estuvo a punto de hacerlo y la huella de la guadaña me acompaña a todas horas.
Es, es parte de mí...
Besos amigo,
Ann@ Genovés
Gracias por compartir tu arte Toni,te dejo un abrazo afectuoso.
ResponderEliminar